Jocs de memòria per a nens: què entrenen de veritat

El joc de les parelles sembla massa senzill per ensenyar res. Cartes cap per avall, n'aixeques dues, si coincideixen te les quedes. I ja està. Però sota aquesta simplicitat hi ha tres músculs mentals treballant alhora: la memòria de treball, l'atenció sostinguda i, si jugueu dos, la paciència d'esperar el teu torn.

Cap dels tres ve de fàbrica. S'entrenen. I poques activitats els entrenen tan bé, amb tan poc material i amb tan poca resistència per part del nen, com una partida de memòria de deu minuts.

Què passa dins del cap del teu fill durant una partida

Quan el teu fill aixeca una carta amb un plàtan, la mira i la torna a tapar, ha de fer una cosa sorprenentment difícil: guardar al cap què era i on era mentre el joc continua. Això és la memòria de treball, la capacitat de retenir informació i fer-la servir al mateix temps. No és "recordar coses" en general; és sostenir una dada a l'aire mentre en fas una altra cosa.

L'atenció treballa igual de fort. Per jugar bé no n'hi ha prou de mirar les teves cartes: també cal seguir les que aixeca l'altre. Un nen de 4 anys que aguanta tota una partida pendent del tauler està sostenint l'atenció més estona del que aguantaria amb gairebé qualsevol tasca que li posis al davant.

I si jugueu dos, hi ha una tercera lliçó amagada. Veure com la teva mare aixeca justament la parella que tu tenies localitzada, i no poder fer res fins al teu torn, és tolerància a la frustració en dosis petites i digeribles. S'aprèn a perdre una ronda sense que s'acabi el món.

Per a què serveix la memòria de treball a l'escola?

Per llegir, per exemple. Quan un nen llegeix "el gos que vam veure ahir al parc era de la veïna", ha de sostenir el començament de la frase mentre desxifra el final. Si en arribar a "veïna" ja se li ha escapat el gos, no ha llegit: ha desxifrat paraules soltes. Molts nens que "llegeixen però no s'assabenten" no tenen un problema de lectura; tenen la memòria de treball saturada per l'esforç de desxifrar.

Amb les matemàtiques passa el mateix. Suma 23 + 9 de cap i fixa't en què fas: guardes el 23, sumes 9 al 3, te n'emportes una, l'afegeixes al 2. Tots aquests resultats intermedis viuen a la memòria de treball. El nen que perd el fil a mitja operació no és que no sàpiga sumar; és que se li ha escapat el número que guardava.

Jugar a les parelles no converteix ningú en millor lector per art de màgia. El que fa és donar pràctica a retenir i fer servir informació en un context on equivocar-se no costa res. Com expliquem a aprendre matemàtiques jugant, els nens practiquen molt més, i amb més bon humor, quan no saben que estan practicant.

Com jugar amb un nen de 4 anys

Comença amb 6 parelles, 12 cartes. Ni una més. Amb 20 cartes sobre la taula, un nen de 4 anys es perd a la segona ronda i ho deixa; amb 12 pot guanyar, i guanyar és el que el fa tornar demà.

Deixa que narri. Els nens petits juguen millor quan diuen en veu alta el que veuen: "plàtan... on era l'altre plàtan?". No el facis callar ni el pressionis. Aquesta narració no és soroll, és la seva estratègia: anomenar la carta l'ajuda a fixar-la. Amb el temps la veu es torna interna, que és exactament el que volem.

Tu juga "en curt": fes servir només les cartes que s'han aixecat en les dues últimes jugades i oblida la resta a propòsit. Així guanyarà ell la majoria de vegades sense que hagis de fingir de manera evident. I quan encertis tu, celebra la seva jugada següent el doble.

Una partida de 6 parelles dura uns cinc minuts. Dues partides i a una altra cosa. Millor quedar-se amb ganes que estirar-ho fins a l'avorriment.

Com canvia el joc als 7 anys

Als 7 anys, les 6 parelles es queden petites: puja a 8 o 10 i veuràs com el joc recupera l'espurna. A aquesta edat ja pots jugar gairebé de debò, fent servir la teva memòria de veritat, perquè un nen de 7 anys detecta la derrota regalada a l'instant i li treu tot el mèrit a la seva victòria.

La novetat a aquesta edat és l'estratègia parlada. Després de la partida, pregunta-li: "com ho fas per recordar on són?". Alguns nens agrupen per zones ("els animals eren tots a dalt"), altres repeteixen els noms fluixet, altres miren fixament la posició un segon més. Posar paraules a la pròpia estratègia és de les coses més valuoses de tot el joc, i només passa si algú ho pregunta.

També pots variar les regles perquè no s'esgoti: qui encerta continua tirant, o qui encerta diu una paraula que comenci igual, o jugueu per temps total en comptes de per torns. L'estructura ho aguanta gairebé tot.

Juga-hi tu també, no el deixis sol amb les cartes

Un nen sol davant les cartes practica memòria. Un nen jugant amb tu practica memòria, torns, guanyar, perdre i conversa, tot a la mateixa partida. A més, tu veus coses que cap app no t'explicarà: si es frustra al segon error, si mira les cartes del rival o només les seves, si la seva estratègia canvia d'una setmana a l'altra.

Per a les estones sense taula (la sala d'espera, el tren, la mitja hora abans de sopar a casa dels avis), el nostre joc de memòria segueix la mateixa progressió: nivell fàcil de 6 parelles, mitjà de 8 i difícil de 10, amb cartes d'animals, fruites, cares i vehicles. Sense cronòmetre i sense anuncis, així que el nen juga al ritme que la seva memòria necessita, no al que li marca un compte enrere. Seu al seu costat el primer cop i comenta les jugades igual que faries a taula.

Aquesta nit, després de sopar, prova això: 6 parelles sobre la taula, una partida narrada en veu alta, i en acabar una sola pregunta: "com t'ho has fet per recordar-ho?". Deu minuts. Això és tot el material i tot el temps que cal.